Studocu és una plataforma per compartir documents. Els estudiants hi pugen apunts de classe, resums, treballs anteriors i conjunts de targetes d’estudi; altres estudiants cerquen per institució i curs i llegeixen el que s’hi ha pujat. Pujar fitxers forma part del mecanisme: aportar documents acceptats és una de les maneres d’obtenir més accés a la biblioteca, juntament amb el pla Premium de pagament. Dins del seu plantejament, funciona: per a un curs amb molt contingut disponible en una universitat gran, pots trobar un resum condensat de tota una assignatura en menys temps del que trigues a obrir el teu arxiu de classes, i les seves eines d’IA respondran preguntes, escriuran apunts i generaran un qüestionari a partir d’aquests documents.
El que acceptes a canvi és que el material és d’una altra persona i que la biblioteca és pública. Gairebé totes les conseqüències deriven d’aquests dos fets. El resum d’un desconegut es va escriure per a un altre examen, per un estudiant del qual no coneixes la nota, en un any que potser no és l’actual i a partir d’una font que no tens i amb la qual, per tant, no el pots contrastar. La cobertura és desigual per definició: una assignatura de primer curs d’una universitat gran té molt contingut, mentre que una optativa nova, un curs petit o una assignatura amb diapositives refetes aquest setembre potser no té res d’aprofitable. I un document que sembla fiable perquè està ben formatat i té bones valoracions continua sent, en el fons, els apunts d’una persona.
També hi ha una qüestió que no té a veure ben bé amb la qualitat de l’estudi. Docents i universitats han expressat públicament preocupacions sobre els drets d’autor i la integritat acadèmica quan els estudiants pugen material dels professors, com ara diapositives, dossiers i preguntes d’examen, a webs per compartir apunts sense permís, i algunes institucions han demanat que es retiri material. Studocu, per la seva banda, exigeix que qui puja contingut en tingui els drets o el permís de l’autor, i disposa d’un procediment de retirada per drets d’autor. No et direm que fer servir el lloc estigui malament ni pretendrem resoldre el debat. Només assenyalem que aquesta qüestió no es planteja si el teu material no surt mai del teu compte.
Scholarly funciona a l’inrevés. Tu hi aportes les fonts, com ara les diapositives de classe, la gravació, el capítol del manual o els apunts que vas prendre de qualsevol manera a les nou del matí, i Scholarly les converteix en targetes d’estudi amb repetició espaiada, qüestionaris, un resum condensat, un resum en àudio i fins i tot una videolliçó narrada. Cadascun d’aquests recursos cita la pàgina d’origen, de manera que qualsevol cosa que sembli incorrecta es pot contrastar amb la font en un clic i corregir. Res del que puges no es publica per a altres estudiants ni s’afegeix a una biblioteca pública. El resultat no és el resum d’un desconegut d’un curs que s’assembla al teu. És el teu curs, convertit en material per posar-te a prova.
